'De la Terra al Sol' (III)

La caldera solar

El tercer acte de la comèdia de Campmany i Molas transcorria ja en el sol. Febo governava els seus dominis des del laboratori de la llum solar: “Màquines elèctriques de grans dimensions per totes bandes i al fons una grandiosa caldera, voltada d’aparells, que figura ser el dipòsit a on es guarda la llum, un cop feta. Grans forns per tot arreu, aquests estaran tancats fins que es digui. A la dreta en primer terme, un setial-tron a on seu Febo. El secretari Raig està al seu costat. Porta d’entrada en primer terme esquerre i en segon una gran finestra amb un grandiós telescopi dirigit a la Terra. Al costat de la caldera, dos guàrdies custodiant-la”.[1] 

En saber que els tres revolucionaris terrestres havien dut l’amor a la Lluna, Febo s’imaginava que tot plegat formava part d’un complot per destronar-lo. Enfurit, el monarca pretenia venjar-se destruint el planeta blau.

“FEBO: Alceu-vos! 

Sí, pendré venjança, 

però tremebunda, atroç!

Vull que la Terra conegui

a on arriba mon furor.

Que vinguin aquí amb prestesa

tots els meus treballadors

i que donin a les màquines

tota la força de foc,

per veure si els asfixio

i els faig carbonitzar a tots”.[2]

El Rei Febo

Els terrestres eren jutjats pel Tribunal del Sol. Durant el procés, la Reina i la Princesa descobrien que Telescopi i Antonet havien deixat una núvia a Barcelona i els rebutjaven. Tot i que el  tribunal condemnava els terrestres a morir en el cràter d’un volcà, la decisió sobtada de la Princesa de casar-se amb el Rei Febo anul·lava la sentència, i permetia que a la lluna es decretés l’amor per llei. La comèdia, com pertoca en tot gran espectacle, s’acabava amb un happy end general. Els espectadors assistien a l’apoteosi d’un gran quadre escènic on el poder del Sol lluïa amb tot el seu esplendor.

Posats a suggerir impossibles, no estaria malament que, una tarda de pluja, algun productor kamikaze s’atrevís a ficar el nas en el llibret original i valorés si aquesta comèdia musical podria resistir una revisió contemporània. En cas afirmatiu, les pèrdues no podrien ser massa quantioses si s’hi enredessin pel mig el TNC o una companyia com Dagoll Dagom.

També es podria mirar de revifar De la Terra al Sol, convertint-lo en un producte de consum televisiu per a un públic jove. Amb l’ajut d’uns quants blue screen, uns FX decents i uns guionistes enjogassats, qui sap?, encara en sortiria un show amb cara i ulls. Si hi ha algun empresari eixerit llegint aquestes ratlles, que sàpiga que aquí té un camp verge per invertir-hi. D’acord: no dóna els mateixos rèdits que el ram de la construcció, però potser val la pena provar-ho.

---

[1]  De la Terra al Sol. Narcís CAMPMANY i Joan MOLAS. Barcelona: Impremta de Jaume Jepús, 1879.

[2] Ibídem.

'De la Terra al Sol' (II)

Un poblet llunàtic

Campmany i Molas obrien el segon acte de De la Terra al Sol mostrant la vila de la Lluneta, situada en plena superfície lunar, on tot just es començava a fer de dies: “L’escena representa un poblet en la Lluna a prop de la capital. Paisatge bonic, arquitectura estranya. A la dreta uns edificis que s’han de desplomar a son temps. Tots els habitants de la Lluna tindran un color pàl·lid”.[1] 

Els espectadors assistien a les cabòries dels selenites, que veien com pel cel se’ls anava acostant una taca negra. Quan algú plantejava la possibilitat que això fos culpa dels terrestres, l’alcalde li replicava: “Que no sabeu, tontos, que la Terra no està habitada?”. 

Poc després d’un breu diàleg entre els vilatans, el crescendo de la música i l’ús d’efectes lumínics els feia desaparèixer d’escena, aterrits i convençuts que havia arribat la fi del seu món.

Enrenou als cràters

Un rengle de cases de l’escenari s’ensorrava i, en anar-se aclarint de nou l’escena, apareixia el projectil encastat damunt les ruïnes de les cases. Per la part superior de la nau, s’obria una portella i en sortien els tres cosmonautes. Els viatgers eren envoltats per un grup de selenites que, desconfiats, els portaven al palau de la Reina, la màxima autoritat. Allí els terrestres descobrien astorats que, en aquella civilització, no existien ni les famílies ni el matrimoni, o que tothom ignorava de quina forma havia nascut:

“CONSELLER: Hi ha aquí a la Lluna un illot
que en això es cuida de tot.
Arriba un barco cada any;
i el que desitja tenir
a casa seva, algun nen
o nena, escriu al moment
el que li pot convenir
tria de la gran remesa
quan el barco aquí ve,
se l’enduu a casa, el manté;
i amb igualtat ben entesa
es pobla nostra nació
sense esforç que sobrepugi”.[2]

Abans de la revolta

Aquest sistema tan fantàstic de reproduir-se quedava invalidat en poca estona quan, de manera involuntària, els terrestres provocaven l’aparició del sentiment de l’amor entre els selenites. Per aconseguir-ho els feien menjar uns trossos de poma camosina que havien portat de casa. La fruita feia que la Princesa lunar s’enamorés d’Antonet i la Reina de Telescopi.

La resta de la població, en adonar-se de la conducta dels seus regents, es revoltava i reivindicava el seu dret a poder casar-se. Davant la petició dels súbdits, la Reina responia: “Poble: sé el que em demanes; més jo no ho puc resoldre, perquè sóc un astre dependent del Sol que és nostre Rei. Demà dematí quan l’Aurora surti com cada dia a escampar la seva claredat per l’espai, en el seu carro jo marxaré amb la Princesa, i confio que alcansarem del Rei Febo el que el poble amb tanta justícia demana”.[3]

---

[1]   De la Terra al Sol. Narcís CAMPMANY i Joan MOLAS. Barcelona: Impremta de Jaume Jepús, 1879.

[2] Ibídem.

[3] Ibídem.

'De la Terra al Sol' (I)

El Tívoli

A la Catalunya vuitcentista, els viatges imaginats per Verne van ser la font d’inspiració d’alguns espectacles lírics, estrenats al Teatre Tívoli de Barcelona. 

L’empresari Ignasi Elias (“un home que no tenia gaire cultura, però sabia fer diners”) era el responsable del Tívoli. El periodista Joan Montaner recull una anècdota reveladora del personatge: “Per atraure el públic, donava xocolata gratuïtament a tots els que compraven una localitat. Exhibint una localitat, un hom podia asseure’s al cafè i pendre xocolata amb ensaïmada. De vegades els entreactes es feien interminables perquè l’empresari havia donat ordre de no alçar el teló fins que fossin servits tots els xocolates”.[1] 

Revista espacial

Montaner també recordava com al Tívoli s’hi havien representat obres líriques catalanes amb un gran èxit: “En Colomer i la Mateu es varen fer molt populars representant a centes de vegades De la Terra al Sol, De Sant Pol al Polo Nord i altres obres que divertien extraordinàriament els nostres avis”.[2] La comèdia De San Pol al Polo Nort s’hi havia estrenat el 1872. L’autor era Josep Coll i Britapaja (Arecibo, Puerto Rico, 1840- Barcelona, 1904) i l’obra va tenir força èxit; Narcís Oller l’arribaria a esmentar en un passatge del capítol X de La Papallona.[3] 

De la Terra al Sol era una revista original de Narcís Campmany (Barcelona, 1837-1886) i Joan Molas i Casas (Barcelona, 1854-1904). La música havia estat composta pel mestre Nicolau Manent (Maó, 1827-Barcelona, 1887). La comèdia, que s’autoproclamava escrita “baix idea de Julio Verne”, s’hi va estrenar el 23 d’agost de 1879 i va aguantar en cartell dos mesos. Del llibret  de la revista se’n van fer dues edicions el mateix any, una tercera el 1881 i una altra el 1898. 

Joan Molas

La comèdia s’ambientava en tres escenaris: Barcelona, la lluna i el sol. Els tres astronautes d’aquesta sarsuela eren un astrònom, el senyor Telescopi; un nou ric regidor de Barcelona, el Comte de Matafaluga, i el seu nebot, Antonet. L’idea d’anar a la lluna havia sorgit d’Antonet, el comte havia decidit finançar el seu somni i l’astrònom s’havia encarregat de materialitzar-lo. 


La filiació verniana de l’enginy construït per arribar a la lluna quedava claríssima en aquesta explicació:

“TELESCOPI: Jo, calculant la distància exacta de la Terra a la Lluna, després de profunds estudis i grans cavil·lacions, he tret en clar, que el que vulgui anar-se’n a aquelles regions no té més que ficar-se en un projectil, en una bala buida de les dimensions de mitja torre de la Catedral…

COMTE: Dimontri, quina cirera!

TELESCOPI: I la bala aquesta, arreglada convenientment, deurà ser disparada per un canó colossal, d’un diàmetre com la font de la Plaça de Palacio i de longitud com d’aquí a Badalona…

COMTE: (Si Espartero hagués tingut un canó així per les bombes.)

TELESCOPI: El canó haurà d’apuntar-se al mateix punt del Zènit; i disparat a la posta de sol d’un dia de lluna plena, tardarà, sense faltar-hi un segon, quatre dies en arribar a la Lluna.

COMTE: Sense menjar res?

ANTONET: Qui pensa en menjar?

COMTE: Jo que sense menjar no m’hi confronto.

TELESCOPI: Dintre del projectil hi haurà queviures, cuina, biblioteca, renovació d’aires…

COMTE: I llits?

TELESCOPI: No faltarà res del que sigui indispensable. Tot ho tinc previst”.[4]

El llançament del coet es feia des de la platja de la Barceloneta, al final del primer acte, enmig d’una explosió contundent acompanyada de gran fumèrria.

---

[1] ‘De Barcelona estant’. Joan MONTANER. Igualada: Gaseta Comarcal, 3 desembre 1927.

[2] Ibídem.

[3] ‘La recepció de Verne a Catalunya’. Ramon PINYOL I TORRENTS. Serra d’Or, 543, març de 2005.

[4] De la Terra al Sol. Narcís CAMPMANY i Joan MOLAS. Barcelona: Impremta de Jaume Jepús, 1879.